Si volguessis aprendre més sobre els Boscos Comestibles, t’invitem a mirar la pestanya dels Cursos, i si el concepte t’engresca, i t’agradaria reconvertir un espai en alguna cosa més abundant, vet aquí la nostra pàgina de Dissenys
Encara que sigui tard per aquesta temporada, amb aquesta i les dues entrades següents, proposem un petit cicle de monogràfics relacionats amb els arbres fruiters, que evidentment són protagonistes al verger (o bosc comestible) de Phoenicurus.
Primer toca reflexionar sobre quin arbre fruiter volem plantar – a continuació, doncs, una llista dels punts clau que hem de tenir en compte al moment de prendre una decisió:
Espècie: Aquí estem parlant de tota la fruita més coneguda – tant dolça (albercoc, cirera, codony, figa, nectarina, pera, poma, préssec, pruna etc.) com seca (ametlla, avellana, nou etc.) – fins algunes coses menys habituals (gínjol, nespra, nespla, etc.).
Molt sovint triem simplement l’espècie que més ens agrada menjar (sobretot si disposem de poc espai), i té lògica, ja que no hi posarem mai la mateixa atenció a cuidar algun arbre la collita del qual no ens atreu gaire.
Perquè sigui exitós, però, cal filar més prim, i un concepte del qual no es parla gaire és la necessitat dels arbres de passar una certa quantitat d”hores de fred’ perquè descansin bé (en aquest cas, ‘fred’ vol dir sota +7ºC):
Hores de fred necessàries per a les espècies més comunes d’arbres fruiters:
Albercoquer: 300 > 800
Ametller: 200 > 400
Cirerer: 600 > 1500
Nectariner: 600 > 800
Perera: 600 > 1000
Pomera: 700 > 1000
Presseguer: 200 > 600
Prunera: 800 > 1300
Així doncs, ja d’entrada es pot començar a esbrinar la probabilitat de bones collites segons si un viu més aviat vora la mar o cap a la muntanya.
Varietat: Encara que no ho sembli si un va a comprar al supermercat, existeix encara un ampli ventall de varietats. Igualment, al camp, degut a justificacions econòmiques i agronòmiques, s’ha tendit a reduir tot a un parell de ‘supervarietats’ – la poma Golden representa 45% de la collita a la província de Girona i quasi 60% a Lleida.
Per sort hi ha projectes com Arboreco i Ecoaura que ens permeten trobar encara algunes de les varietats antigues de les quals la gent podia gaudir molt més fins fa poques dècades. Efectivament, la diversitat que cada espècie pot arribar a oferir gràcies a les seves varietats és impressionant, i amb un estudi del calendari de collites, podem triar un conjunt de varietats que ens anirà oferint una collita esglaonada durant diversos mesos en alguns casos.
De la mateixa manera que les collites arriben a diversos moments, les floracions també, i, en general, caldria al menys dos exemplars de cada espècie per aconseguir la pol·linització. Mentre que un no visqui massa aïllat, és possible que, amb la presència d’altres arbres a l’entorn – penseu que les abelles operen en una zona d’uns 75km2 – n’hi hagi prou, però sempre pot estar bé assegurar-se’n.
En tot cas, aquí no sembla que s’hi doni tanta importància als vivers i catàlegs, però, per exemple a Anglaterra, molt sovint els arbres vénen amb un codi per identificar el seu moment de floració, per ajudar a triar varietats compatibles en aquest sentit, i, per tant, afavorir una pol·linització exitosa.
Portaempelt: Bàsicament tots els arbres fruiters que trobem avui dia per força seran empeltats – segles de selecció ens han portat a un punt que si un vol les coses d’una manera més ‘natural’, sense manipulacions, quasi ho té impossible, ja que entre generacions d’empelts, i la pol·linització creuada, no queda cap remei, i s’ha de tenir un arbre empeltat si un vol fer collites, al menys de la fruita més comuna (i, per tant, més domesticada).
En general, l’arbre consisteix en dues parts (a vegades tres, si s’ha necessitat un segon empelt de pont per raons de compatibilitats) – un ‘peu’ (o portaempelt), és a dir la part d’arrels i la soca, i l’empelt, el que veiem com l’arbre en si. És aquest segon el que determina la varietat de fruits.
Pel que fa als portaempelts, evidentment també se n’ha fet molta selecció i és important triar bé, ja que cadascun té proprietats diferents. Els portaempelts determinen sobretot de l’arbre:
- El seu vigor, i, per tant, mida final, des de nan fins a arbrot;
- La seva adaptació al terreny, sigui degut a prefèrencies de pH o de textura (més argilós o més sorrenc – vegeu aquí);
- La seva resistència, sigui a certes malalties o bé a situacions climàtiques, com ara la sequera o excés d’aigua
Què més s’hauria de mirar al viver?
Primer, és important que allà on compres l’arbre tingui un clima el més semblant possible al teu, perquè els arbres ja hi estiguin adaptats.
Per a nosaltres, encara que signifiqui més paciència, és preferible agafar arbres molt joves i físicament petits (normalment de només un any, a vegades dos) per dues raons principals:
- Els arbres petits s’adaptaran millor i més ràpid després de la plantació, ja que tindran una proporció arrel-part aéria més equilibrada;
- Com més temps passen al viver, més podes hauran rebut, i, malauradament, molt sovint fetes de qualsevol manera. Si agafem l’arbre ben jove, podem triar si o com podar nosaltres mateixos, en comptes d’estar lluitant durant uns anys per rectificar els errors d’un altre.
A part d’això, mirarem que el punt d’empelt estigui ben curat, i que l’arbre no tingui cap altra ferida greu, ja que coses que poden semblar petites ara, ens poden suposar problemes més grans a llarg termini.
