Seguim, doncs? (La primera part de la història, la podeu llegir AQUÍ)
Només un dia després d’acabar de posar l’OSB, ja tenim la capa aïllant (plaques de fusta premsada) instal·lada com una mena de puzzle gegant:
Falta la membrana impermeable per protegir-ho tot, però essent una sola peça que pesa uns 150kg, s’ha de fer un invent per pujar-la a dalt – vet aquí la solució:
Ja l’hi tenim:
S’acaba de desplegar i col·locar perfectament:
Un segon invent, aquest cop amb tub de reg per assegurar un trenca-gotes, i evitar l'”efecte tetera”:
Després d’uns quants debats, per retenir la palla, optem pel recurs més local – canyes de riu a 20m de l’obra. Se’n fan feixos, i es posen tot seguint el perímetre de la teulada, lligades entre si, i també a alguns punts de les bigues de dalt:
Ara, a pujar palla (provinent del camp a 200m) i altra matèria orgànica:
Ja està, per fi per fi…
…a part del petit detall que falta fer tota l’altra meitat, que de fet és 25% més gran, i amb la petita complicació de tenir forma d’L – ja ens espavilarem):
A veure, doncs, com va evolucionant aquesta mena de teulada verda casolana – us en mantindrem informats. Mentrestant, amb una mica de pluja, ja s’hi veu senyal de vida:
Espereu un moment – s’ha produït una cosa increïble:
Amb el temps d’escriure aquest petit resum, hem aconseguit fer ja la segona meitat, i, per tant, ja ho tenim tot cobert (el petit tram obert de l’esquerra amb una biga a la vista serveix com a petit pati i entrada de llum; a la foto de la dreta es veuen les bales de palla destinades a les parets a sota el cobert):
Per acabar-ho del tot, doncs, un parell de dibuixos tècnics de l’obra com a regal:
Així s’acaben quatre mesos de problemes, solucions, dubtes, aprenentatges, moltíssima ajuda, i, miraculosament, cap visita a l’hospital.
Bones construccions.
