“La teulada que no s’acabava mai”, o “Com no avorrir-se a l’estiu”

Hi havia una vegada una teulada trencada d’uralita, al costat d’un bosc comestible:

Per sota no s’hi feia res – era fosc, humit, i a punt de caure:

En algun moment, una gent que devia tenir massa temps lliure va decidir que s’havia de refer, però no pas mica a mica, sinó tot de cop, i sense cap experiència prèvia, perquè no fos massa fàcil tot plegat.

Així doncs, posem-nos-hi. Primer, fora l’uralita:

Després d’un any de reflexions i recerques, fora també les bigues velles – algunes podrides, algunes corcades, però algunes aprofitables per altres projectes:

I, de cop, la realització de la quantitat de feina de paleta necessària per preparar la paret principal i les columnes – un veritable aprenentatge per uns veritables principiants:

Això sí amb morter de calç hidràulica, sorra recollida a la finca mateixa, i totxanes i pedres recuperades del mateix cobert:

Arriba un gran moment – el muntatge de les primeres jàsseres i bigues noves – el primer que dóna una sensació de progrés:

 

 

 

 

Tornem a la feina entretinguda – s’ha d’anar anivellant bigues, i omplint tots els espais entre bigues:

A la paret del sud, o bé amb blocs de vidres:

O bé amb ampolles reciclades:

Al nord, en canvi, fem els primers intents de la vida de fer servir ‘cob‘ (= terra argilosa, aigua, sorra i palla):

 

 

 

 

Així doncs, cap a la banyera a trepitjar i remenar:

 

Un segon moment clau – la posada de les plaques d’OSB (la propera vegada espaiarem les bigues d’una manera que no s’hagi de mesurar i tallar mil·limètricament cada placa):

Poc a poc, el sostre va agafant forma:

Fins que, deu dies després, per fi ja està tot tapat i protegit:

 

 

 

 

I com ho tenim a sota?

Aquí fem una pausa, i d’aquí uns dies vindrà la segona part, on es revelarà com es va acabar de fer (si és que es va acabar).