Arriba la segona primavera

Una de les gràcies de viure i estar en contacte amb la natura, en aquest clima, és que quan al final de l’estiu, després de tanta sequedat i calor, quan sembla que ja no plourà mai més, ens hem acostumat a veure-ho tot marró i ja estem avorrits de cels serens, observem com amb la caiguda d’alguna pluja més sostinguda que un mer xàfec i una baixada de les temperatures, tornen a néixer punts verds fins i tot en els llocs aparentment més inhòspits i castigats.

Són les plantes (principalment aquestes “maleïdes” i “males herbes“) que ens aniran acompanyant durant la tardor, hivern i primavera abans de tornar a fer una escampada massiva de llavors per assegurar-se de les properes generacions. A part d’oferir-nos un paisatge més verd i viu, hem de pensar que aquestes plantes lluitadores estan fent de tot per a protegir, restaurar i enriquir un terra, que moltes vegades està en mal estat gràcies a nosaltres, i que veiem (o no) cada dia, ja que sol ser a les vores dels camins i carreteres que emprem diàriament.

Evidentment les plantes que hem plantat i cuidat, sigui al verger o sigui a l’hort, també agraeixen molt aquesta transició cap a la tardor, fent brots nous en el cas dels arbres, o rebrotant de nou per la següent temporada després d’haver “estiuejat” amb tota la seva energia emmagatzemada a l’arrel, com ara la carxofera.

A més, és un moment de l’any on es pot tenir alguna sorpresa bonica quan una planta o arbre que ja semblava moribund demostra que d’alguna manera ha sabut resistir i dóna una alegria quan inexplicablement aconsegueix redespertar-se.

Actualment, amb temperatures mitjanes cada vegada més altes, i pluges aparentment cada vegada més escasses, pot tenir encara més sentit plantejar-se un model de “bosc d’aliments” basat en plantes perennes capaces d’aguantar aquests extrems. En tot cas gaudim i aprofitem dels propers mesos, abans que torni a venir una nova canícula allargassada.

LES COLLITES DE SETEMBRE AL VERGER