Segurament en molts articles que trobareu per aquí hi hem fet refèrencia una mica indirectament, però se’ns acudeix que potser no queda prou clar que, efectivament, la nostra manera de conrear no implica cap remogut de la terra. Mai.
Ni tan sols una petita passada al final de la temporada. Ni durant tot el temps que fèiem purament horticultura, produint per a les trenta famílies de la cooperativa Cardedeu Autosuficient; encara menys ara amb el bosc comestible perenne.
Renunciar a llaurar en totes les seves modalitats, pot semblar encara avui un tabú, i un pas massa enllà, però ara intentarem justificar-ho en quatre paràgrafs, i demostrar que potser no és tan necessari, malgrat el fort lligam entre l’agricultura i el llaurat que tothom té, tingui els coneixements agrícoles que tingui.
On començar?
Primer, podríem simplement observar la natura, on trobarem que, sense cap remogut de la terra, les plantes creixen bé, i quan es produeix alguna pertorbació, arriben de seguida les plantes pioneres que tornen a curar i preparar la terra, donant pas així a la successió ecològica. A cada fase d’aquest procès, els cicles funcionen d’una manera autonòma sense la necessitat d’intervencions externes.
En canvi, a l’agricultura, el paradigma predominant és més aviat:
- S’hauria de remoure la terra perquè sigui més tova;
- Doncs, es llaura;
- Plou, o es rega, i surten moltíssimes “males herbes” – justament fent el paper de pioneres citat aquí sobre – que s’han de ‘gestionar‘ ja sigui mecànicament o químicament;
- Mentrestant, amb l’acció del sol, del vent, de la pluja, dels peus o de les màquines, la terra es va compactant;
- Arriba el final de la temporada, i es veu que, curiosament, malgrat el llaurat uns mesos abans, es torna a tenir un terra dur que s’ha de remoure;
I així se segueix en aquest cercle viciòs, o més ben dit espiral d’erosió, amb una terra cada vegada menys viva – sense els macro- i microorganismes i micelis tan vitals – i cada vegada menys ben estructurada, ja que cada llaurat té com a conseqüència una perdua de matèria orgànica, i una destrucció del complex argilo-húmic del sòl. El terra, doncs, acaba essent incapaç de rebre i aprofitar l’aire i l’aigua, i les plantes en pateixen.
Per tant, el que estem mirant d’aconseguir quan deixem de llaurar és la posada en marxa d’una espiral d’abundància, qüestionar les nostres pròpies intervencions, i reconèixer que els cicles naturals poden funcionar sols.
Evidentment, qualsevol tipus d’agricultura és, per força, intervencionista, però es tracta de saber fluir i col·laborar amb aquests cicles naturals, en comptes de continuament lluitar-hi en contra, intentant imposar la nostra estètica de què és net i què brut, i posant etiquetes de ‘plaga‘ i ‘invasiva’, a vegades d’una manera arbitrària, simplement per ignorància.
És més, aquesta agricultura “anti-natural” per força suposa una quantitat de feina i despesa d’energia (sigui fòssil o humana) molt més elevades, que, malgrat bona producció i eficàcia, és molt poc productiva i eficient.
Tal com hem explicat en altres articles – sobretot el de l’encoixinament – s’ha de tenir clar que deixar de llaurar ha d’anar acompanyat amb una terra sempre protegida (res més que la situació ‘natural’) – sigui amb matèria morta com palla, o amb una coberta verda de plantes vives.
Així doncs, practicar aquesta mena d’Agricultura Natural, sense remoure la terra és sobretot una manera de valorar el que ja existeix. Es tracta de confiar, i no veure els altres habitants del nostre sistema agrícola/hortícola com a amenaces, sinó com a col·laboradors.
Per cert, després de més de cinc anys de no remoure la terra, podem constatar que continua sent prou “esponjada” per a poder clavar-hi el dit, i, per tant, sembla ser que alguna cosa està funcionant prou bé.
