Com guardar llavors

Si volguessis aprendre més sobre una Horticultura Ecològica més Natural i del No-Remogut, t’invitem a mirar la pestanya dels Cursos, i si necessites ajuda planificant o implementant un hort, vet aquí la nostra pàgina de Dissenys.

Si s’ha fet durant tants segles, la tasca de guardar llavors no ha de ser tant complicada. Al contrari – en línies generals, és una tasca fàcil, important, basada principalment en l’observacio de la planta i de la seva evolució, seguint el patró següent : floreix, fa llavors, i quan estan seques, es recullen.

Tot i així, i tal com passa amb tot, hi ha algunes consideracions importants que hem de tenir en compte, primer durant el cicle vegetatiu de les plantes:

• Evidentment, a l’hort, hem d’aplicar un maneig adequat per tenir plantes fortes i sanes; plantades segons la seva temporada i respectant el seu cicle natural.

• Quan tenen una mida mitjana, hem de començar a seleccionar les plantes més fortes i resistents de la varietat que volem guardar.

• Hem de triar les plantes o fruits que corresponen millor a les característiques pròpies de la varietat (que no vol dir necessàriament els més grossos).

• A més, sempre que sigui possible, hem de seleccionar diverses plantes i/o diversos fruits per tal de tenir més diversitat genètica (especialment en el cas d’hortalisses al·lògames).

• Per a hortalisses de fulla, ens interessa seleccionar les plantes que estan resistint més a l’espigat, per a no afavorir aquest tret no desitjat.

• Per a hortalisses de fruit, mirarem de triar de cada planta seleccionada, els fruits més macos, sans i més aviat primerencs (tot i que no cal que siguin els primers de tot).

Després de la recollida de llavors de la planta, aquests són els punts clau, per assegurar-ne una bona conservació:

– Mantenir les llavors en un lloc fresc i sec. (També es poden mantenir a la nevera o congelades.)

– Envasar-les en pots de vidre o sobrets de paper (no en plàstic). Es pot posar dins l’envàs gel de silici o guixos de pissarra per mantenir les condicions de sequedat.

– Conèixer les duracions de les llavors de cada hortalissa per poder planificar les renovacions d’estoc – penseu que les llavors de xirivia i ceba “caduquen” deprés de només un any, i, per tant, s’han de recollir cada temporada per assegurar-ne una bona germinació. En canvi, altres, ben guardades, fàcilment poden passar set o vuit anys a l’armari.

Les excepcions i/o les coses que sí que ens poden complicar una mica la tasca, serien principalment aquestes:

+ S’ha de recordar, que, són les varietats les que es poden encreuar, i no pas les espècies. Per tant, val molt la pena aprendre els noms científics de les hortalisses, o al menys, fixar-s’hi al moment de comprar/intercanviar llavors. Així evitarem diversos possibles entrebancs.

Veurem, per exemple, que tant la bleda com la remolatxa són l’espècie Beta vulgaris. Vol dir que sí que es poden encreuar, si es deixen florir i fer llavor simultàniament. Si es fa, les llavors noves segurament ens donaran bledes vermelles. Tot això no vol dir que no puguem conrear al mateix temps bledes i remolatxes, sinó que n’hem de treure l’una o l’altra abans de la floració si volem guardar-ne llavors fiables.

+ El mateix passa amb les carabasses. Hi ha una gama àmplia de formes i colors de carabasses, però al final, quasi totes les comestibles provenen de dues espècies – Cucurbita maxima (estil “Halloween”), i Cucurbita moschata (estil “Cacauet”). Per tant, s’ha de saber quina espècie tenim – així cada any podem guardar llavors de dues varietats, mentre que una sigui Maxima i l’altra Moschata, però no pas dues del mateix. (Si es volgués, també s’hi podria afegir una carabassa de cabell d’àngel, que és una altra espècie: Cucurbita ficifolia).

+ Amb les crucíferes, arriba a ser encara més embolicat, ja que totes les varietats de col, col-i-flor, col de brussel·les, bròquil, bròcoli etc. són la mateixa espècie – Brassica oleracea. Per tant, només podem deixar florir (i guardar llavors) d’una d’elles cada vegada (i, a més, en el cas de les crucíferes, en calen uns 50 exemplars per assegurar la fiabilitat genètica) – tot plegat, és la família que representa més problemes si tenim un hort petit. Per descomptat, sempre hi ha l’opció de col·laborar amb veïns i amics al moment de planificar sembres etc., i intercanviar les llavors posteriorment.

+ L’altra consideració principal té a veure amb els cultius biennals. Aquesta paraula enganya una mica, perquè realment no viuen dos anys, sinó el tret distintiu és que són cultius que passen un hivern abans de florir (vernalització) durant la seva segona primavera (i, per tant, solen tenir un cicle d’uns 16 mesos, més o menys). Sabent que això és el seu cicle natural, s’ha de respectar al moment de recollir-ne llavors. És a dir, si plantem una bleda a la primavera, i se’ns espiga ja a l’estiu, no ens interessen gens aquestes llavors, perquè estarem afavorint una característica nefasta.

La bleda (i el seu bessó, la remolatxa) ha d’aguantar l’estiu, passar tot l’hivern a terra, i florir cap a l’abril. Així, una vegada ben seques, collirem les llavors cap a juny. Altres hortalisses que segueixen aquest patró són: ceba, porro, cols, umbel·líferes (api, julivert, pastanaga, xirivia – però amb tanta presència de pastanaga silvestre en aquestes contrades, costa molt guardar llavors de pastanagues).

En general, les hortalisses més fàcils, tinguis l’espai que tinguis, són aquelles que són autògames, que vol dir, que molt difícilment hi haurà problemes d’encreuament. Són els enciams, els tomàquets i els pèsols – per tant, no hi ha cap excusa per no guardar llavors d’aquests cultius, i així començar a endinsar-se en el món fascinant de les llavors.