Materials d’encoixinament

Materials que es poden emprar:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

• Plàstic negre:

És el material d’encoixinament que menys ens agrada però és un dels pocs que, deixat durant prou temps (un any al menys), arriba a eliminar les arrels de les plantes espontànies perennes. Es fa servir sovint per iniciar una nova zona d’hort.

En ocasions també es pot utilitzar per cobrir el terra de conreu durant els períodes en què no hi ha res plantat (alguns curts períodes intermitjos o algunes de les parcel·les durant l’hivern). Abans de tapar amb plàstic negre, convé regar i cobrir el terra amb fems que, quan traguem el plàstic, s’hauran absorbit (els que quedin en superfície s’han d’incorporar al terra remenant).

• Teixit plàstic:

És molt eficaç evitant l’aparició de plantes espontànies i té l’avantatge de deixar passar l’aigua.

Té, però, un gran inconvenient: els fils de plàstic que el formen fàcilment s’enganxen a les eines, es desfilen i passen a incorporar-se a la terra.

• Estores velles: (han de ser, preferentment, de materials naturals)

Són molt adequades per als corredors i zones de pas.

Una pràctica que hem vist en diverses granges és la d’utilitzar moquetes procedents de fires i esdeveniments puntuals.

• Cartró:

Es pot fer servir al voltant de les carbassoneres, tomaqueres baixes… per tal d’evitar que els fruits toquin directament a terra i es podreixin.

És força eficaç evitant l’aparició de plantes espontànies però dificulta el reg (una alternativa és instal·lar els tubs de reg per sota del cartró).

Una tècnica pròpia de la Permacultura que algunes granges utilitzen per a moltes hortalisses és la següent:

Es cobreix el terra amb quatre capes de cartró. Al damunt s’hi afegeix una capa espessa de fems. Es forada en els punts on es volen plantar les hortalisses. Aquest encoixinament evita l’aparició de plantes espontànies al mateix temps que proporciona aliment per a les hortalisses (els fems es filtren gradualment).

Al voltant de plantes perennes i arbres es pot tapar el terra amb cartró i, al damunt, posar-hi palla o herbes tallades. En alguns casos, el cartró es posa al voltant un cop plantat; en altres casos, el cartró es posa prèviament i després es fa un forat per plantar. Quan, al cap d’un temps, apareixen algunes plantes espontànies cal arrencar-les i, si convé, fer una segona capa de cartró i palla.

Sembla ser que diverses capes de cartró o moltes de paper de diari (humitejat prèviament) poden fer la mateixa funció que el plàstic negre, sense tenir-ne els inconvenients. El cartró es va desintegrant i s’incorpora a la terra; cosa que, en principi, no és perjudicial.

• Paper de diari:

Pot servir per a unes funcions similars al cartró (tot i que cal posar-ne moltes més capes). Té l’inconvenient de la possible toxicitat de la tinta.

• Palla o fenc:

Una capa ben gruixuda de palla (havent arrencat o dallat prèviament les espontànies perennes) és adequada per cobrir el terra del “bosc comestible”, dels bancals de plantes i arbustos perennes i també de les hortalisses anuals.

També es pot utilitzar en combinació amb cartró (com hem explicat més amunt).

A l’encoixinament de palla o fenc convé regar-lo bé quan l’acabem de posar per tal que s’entrami i quedi més fixat.

Evita l’aparició de plantes espontànies i, al mateix temps, nodreix plantes i arbres a mida que es va descomposant.

• Pedres, grava, sorra…

Pot ser útil per als corredors i zones de pas.

Es pot posar com a encoixinament al voltant de plantes perennes.

L’inconvenient que pot tenir és el de comprimir excessivament la terra. Per això s’ha d’anar amb compte on i sobre quin tipus de terra s’utilitza (la terra argilosa és la que més s’ha d’evitar de comprimir).

• Pinassa:

La pinassa pot ser un excoixinament perjudicial per a moltes hortalisses, però hi ha algunes excepcions: sembla ser que és molt bona per a les maduixeres i les cebes.

• Qualsevol mena de material orgànic:

Serradures, encenalls, trossos d’escorça, fulles seques, herba tallada, falgueres seques, etc. Per a cada cas pot ser més adequat un material o un altre.

Fins i tot el compost o fems, al mateix temps que nodreixen la terra, poden estar fent funcions d’encoixinament.

Les mateixes plantes espontànies que arrenquem tenim l’opció de posar-les al compost o deixar-les descomposar directament damunt de la terra (així simultàniament fan d’encoixinament).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Precisions sobre l’ús d’encoixinament

En el clima català: Amb les condicions climàtiques de Catalunya hi ha alguns aspectes sobre l’ús d’encoixinament que s’han de precisar:

• Convé fer un encoixinament molt gruixut. Si es fa menys espès, en comptes de mantenir el terra humit, l’encoixinament provocarà l’efecte contrari – actuarà com a esponja i deixarà la terra seca.
• Encara que fem servir encoixinament, cal no renunciar a fer servir compost o/i fems.
• L’encoixinament, en èpoques de calor no acaba d’aconseguir del tot l’objectiu d’evitar l’evaporació de l’aigua del terra.
• Malgrat aquests “peròs”, continua valent la pena l’ús d’encoixinament com a element de protecció dels microorganismes de la terra. També actua com a moderador de les temperatures extremes, hivern o estiu.

Capa gruixuda o capa fina?

• Al voltant de les plantes, arbustos perennes o arbres: Convé posar-hi una capa ben gruixuda del material d’encoixinament.
• Damunt de terra nua: També és millor una capa ben gruixuda o un encoixinament molt opac.
• Zones en què les nostres plantes queden cobertes (exp. Porros perennes que hem tallat arran de terra per menjar-nos-els i que rebrotaran a la primavera): Una capa prima del material d’encoixinament reduirà l’aparició de plantes espontànies però no impedirà que les nostres plantes rebrotin.

Per reduir la quantitat de cargols i llimacs provinents de l’encoixinament

L’encoixinament té l’inconvenient d’afavorir la presència de llimacs i cargols. Per esquivar els problemes que poden provocar fem el següent:

Quan volem plantar, primer retirem tot l’encoixinament del terreny i el deixem exposat un parell de dies, així ocells i granotes es mengen els llimacs que s’hi haguessin pogut desenvolupar.

Després plantem i anem desherbant manualment durant les següents quatre o cinc setmanes. Durant aquest període sense encoixinament el més probable és que els llimacs s’amaguin sota les pedres, fustes o cartrons que tinguem a prop. Així que és fàcil, durant el dia, capgirar aquests objectes i recollir-ne els llimacs. Quan les plantes ja tenen certa alçada i ja no corren tant de risc de ser menjades pels llimacs ja podem tornar a posar-los alguna mena d’encoixinament al voltant, si ho desitgem.