Adobs verds

És molt recomanable, quan es concep la rotació de cultius, incloure una etapa en què el terreny estarà ocupat per un adob verd. Es poden sembrar a l’estiu, després d’un cultiu que es cull aviat; a la tardor, per cobrir el terra durant l’hivern; o a la primavera – adobs verds de cicle curt – prèviament a cultius que necessitin calor.

Per una banda, els adobs verds estimulen l’activitat dels microorganismes del sòl, protegeixen contra l’erosió, redueixen la lixiviació dels nutrients i recolzen en la lluita contra malures.

Alguns adobs verds alliberen nitrogen, potassi o altres substàncies de les quals es podran beneficiar les hortalisses que plantem a continuació en aquell mateix lloc.

Altres adobs verds tenen un sistema radicular que ajuda a millorar l’estructura del terra. Les plantes amb arrels pivotants (exp. mostassa) poden ajudar a trencar crostes superficials.

Per altra banda, amb la seva presència, els adobs verds aturen altres llavors de germinar i per tant, frenen el desenvolupament d’un excés de plantes espontànies no desitjades.

Hi ha dues opcions:

a) Si volem activar l’activitat microbiana al sòl, és a dir, l’alliberació de nutrients de la matèria orgànica del sòl, incorporarem el cultiu quan està tendre (això és pròpiament l’adob verd).

b) Si el que volem és augmentar el contingut d’humus, no l’incorporarem verd, sinó després que mori i s’assequi (molt lignificat).

Cal tenir en compte:

• Cal conrear l’espècie o barreja d’espècies adequades a les necessitats, als recursos disponibles i a la temporada.
  

• No s’ha d’aplicar massa verd; si no, podria podrir-se. El millor és dallar, deixar assecar i després incorporar. Cal assegurar una descomposició aeròbica progressiva i un grau de descomposició suficient abans del conreu següent.

• Convé evitar rebrots.

• Més val no sembrar contínuament el mateix adob verd i millor triar barreges.

• Convé no coincidir amb la família del conreu següent.

Tipus d’adob verd

Per escollir quin adob verd ens convé, cal que ens fixem en les seves característiques¹:

• Lleguminoses: Fixen el nitrògen.

— Trèvol: Per a terrenys neutres o àcids, i frescos.

— Veces: N’hi ha de molt rústiques. Algunes molt productives. Altres resistents al gel. Ofeguen les plantes espontànies.

— Fava o favó : Bons terrenys, no massa alcalins.

— Tramusos: Terrenys àcids i pobres. No suporta el gel.

— Fenigrec: Terrenys calcaris.

• Gramínies: Donen molta vegetació.

— Hordeum vulgare (Ordi): Resistent al gel.

— Avena sativa (Civada): Rústica i productiva. Tem el gel.

– Segale cereale (Sègol): Molt rústica. Terrenys àcids i solts. Conreu tradicional d’hivern. Per a farratge. També se’n pot fer pa de sègol, si es deixa arribar a fer fruit.

— Sorcinum vulgare (Sorgo): Resistent a la sequedat i terrenys pobres.

— Lolium italiam (Raigras): Productiva. Ofega les plantes espontànies.

• Crucíferes: Tenen un desenvolupament ràpid. Són capaces d’utilitzar reserves de sòl de difícil accés a altres plantes. Són pioneres. Solubilitzen el potassi.

— Brassica napus (Colza): Molt rústica. Resistent al gel. Ofega les plantes espontànies. Adequat per conrear a l’hivern com a adob verd. Però igualment si es deixa arribar a fer fruit, les llavors es fan servir per fer oli.

— Sinapis alba (Mostassa): Planta de cicle breu.

• Compòsites:

— Helianthus annuus (Gira-sol): Resisteix la sequera i explora el subsòl. Terrenys neutres i calcaris.

• Poligonàcies:

— Polygonum fagopyrum (Fajol): Terrenys pobres de montanya. Creixement ràpid. Poc exigents (excepte en aigua). Secreten toxines desherbants.

• Hidrofil·làcies:

— Phacelia tanacetifolia (Facèlia): Vegetació abundant. Produeix molta massa radicular. Rústica i molt productiva. Terrenys neutres o àcids.